PRIMER DIA

Tot va començar quan vaig obrir per primera vegada el seu blog i hi vaig llegir:

“La nit cobria de foscor tota la carretera. No eren ni tan sols les cinc del matí i el cotxe avançava per la autopista buida en direcció a l’aeroport de Girona - Costa Brava. Per la ràdio, la veu del Boss exhalava ’waitin’ on a sunny day’ com si d’una predicció es tractés. Avui seria un dia plujós, un dia a l’espera de sol.”

Primer em vaig sorprendre, però immediatament vaig recordar que ell sempre havia escrit be, tot i no haver-se prodigat (que jo sàpigues). Qui sap, potser hi havia arrels genètiques profundes que ara afloraven des de la llera del soterrat riu de les inquietuds artístiques.

I les seves paraules em van fer mirar enfora i me’n vaig adonar que el dia també era boirós, no plovisquejava, però el cel estava carregat d’aquella tristor característica dels dies emplujats.

Només cap al capvespre es va albirar el sol aurífer dels capvespres d’hivern al Maresme, que neguitejava la conducció al combinar-se la seva baixa posició i una lluentor encegadora.

Però, al mateix temps, la imatge tenia una bellesa subjugant al combinar-se aquest sol ambrat amb el perfil de Burriac, allà al fons, en una estampa de postal, que vaig maleir al no tenir l’oportunitat de captar-la amb la càmera fotogràfica i tenir-me que conformar amb una discreta imatge de mòbil captant els darrers moments de la llum del dia escolant-se a l’espatlla del castell.

Avui havia estat un dia intens i llarg, ple d’emocions contingudes, d’alguna llàgrima fugissera, de sentides abraçades, però també havia estat el primer dia d’una nova vida, on l’orgull i la satisfacció per la feina ben feta es combinaven amb el desig i l’esperança d’un futur engrescador.