“L’important a la vida no es el que et passa, sinó com afrontes el que et passa” (Joan Manuel Serrat)

Avui m’ha agradat la seva reflexió de que el “el món no gira, potser directament fa tombarelles”, curiosa metàfora de que potser els temps estan canviant i tal vegada caldrà tornar a començar, tal i com diu la magnífica cançó de Sau.

I davant dels canvis, dels nous projectes, de les noves il•lusions, dels nous reptes, cal un esperit positiu, pensar que tot el que queda enrere ja ha passat i que segurament el que vindrà tindrà poc a veure amb tot el que ja ha vingut, perquè el més important es el que acabarà passant d’aquí a un instant.

I això m’ha fet recordar la frase d’en Joan Manuel Serrat: “L’important a la vida no es el que et passa, sinó com afrontes el que et passa”, una de les meves màximes i que crec aplicable a moltes situacions, ja siguin personals, laborals o relacionals, perquè només amb un esperit de ment oberta, àgil, polivalent es podran fer les immenses transmutacions que segurament haurem de fer.

I ja no es tant sols un canvi en els paradigmes de la comunicació, que també ho és;

no es tant sols un canvi en les formes d’interrelació, que també ho és;

no es tant sols un canvi en les xarxes de coneixement, que també ho és;

ni fins i tot tant sols un canvi en les noves visions del món, que també ho és.

Perquè segur que es tot això, ....... i molt més.

Malgrat tot això, es bo que recordem sempre qui som, d’on venim, el que hem fet, el que hem après o qui ens ha ajudat, perquè només des del reconeixement del que hem estat podrem construir el que serem.

I m’ha vingut al cap una imatge, la de les mans amigues, que tot i les seves imperfeccions, m’agrada perquè ofereix un a mà amiga a la que sempre ens hi podrem agafar.

PRIMER DIA

Tot va començar quan vaig obrir per primera vegada el seu blog i hi vaig llegir:

“La nit cobria de foscor tota la carretera. No eren ni tan sols les cinc del matí i el cotxe avançava per la autopista buida en direcció a l’aeroport de Girona - Costa Brava. Per la ràdio, la veu del Boss exhalava ’waitin’ on a sunny day’ com si d’una predicció es tractés. Avui seria un dia plujós, un dia a l’espera de sol.”

Primer em vaig sorprendre, però immediatament vaig recordar que ell sempre havia escrit be, tot i no haver-se prodigat (que jo sàpigues). Qui sap, potser hi havia arrels genètiques profundes que ara afloraven des de la llera del soterrat riu de les inquietuds artístiques.

I les seves paraules em van fer mirar enfora i me’n vaig adonar que el dia també era boirós, no plovisquejava, però el cel estava carregat d’aquella tristor característica dels dies emplujats.

Només cap al capvespre es va albirar el sol aurífer dels capvespres d’hivern al Maresme, que neguitejava la conducció al combinar-se la seva baixa posició i una lluentor encegadora.

Però, al mateix temps, la imatge tenia una bellesa subjugant al combinar-se aquest sol ambrat amb el perfil de Burriac, allà al fons, en una estampa de postal, que vaig maleir al no tenir l’oportunitat de captar-la amb la càmera fotogràfica i tenir-me que conformar amb una discreta imatge de mòbil captant els darrers moments de la llum del dia escolant-se a l’espatlla del castell.

Avui havia estat un dia intens i llarg, ple d’emocions contingudes, d’alguna llàgrima fugissera, de sentides abraçades, però també havia estat el primer dia d’una nova vida, on l’orgull i la satisfacció per la feina ben feta es combinaven amb el desig i l’esperança d’un futur engrescador.